05 març Discurs de presentació del documental

Bona vesprada i moltes gràcies a tots per estar ací hui. És important donar suport a les iniciatives i projectes d’investigació en el camp de les ciències socials i, per això, estic infinitament agraïda a l’IEVA, per la constància i el compromís en la convocatòria d’aquests premis, així com al jurat que en la tretzena edició em va concedir l’oportunitat de contribuir a la memòria col·lectiva del meu poble amb la producció d’aquest documental. També vull donar les gràcies a tota la resta de persones i entitats que han posat els mitjans necessaris, tant humans com econòmics, per a que aquest treball fora possible: a l’Ajuntament de l’Olleria, a Caixa Popular, a la Federació d’Instituts d’Estudis del País Valencià i, en última instància, als meus amics, família i companys, Natxo i Pau.

Com sabeu, l’objecte d’estudi d’aquest documental és el cooperativisme de treball associat i, per tal d’estimular futures investigacions que hi contribuïsquen, estem treballant, a més, en una pàgina web. Allà, no només hi penjarem el documental per tal que siga accessible, sinó que també hi haurà materials addicionals, com vídeos, documents i fotografies d’arxiu que en conjunt puguen oferir una visió més profunda i completa d’un tema tan complex com el que ara ens ocupa.

Sovint parlem de la salut clínica de les persones, però poc es parla sobre la salut dels pobles. L’objectiu original d’aquest documental va més enllà de la confirmació històrica, ja que entendre el passat és imprescindible per a comprendre el món i, sobretot, per a construir-ne un de nou, perquè aquest que tenim no ens agrada. Si haguérem de fer-ne una diagnosi diríem que pateix de desmemòria, d’una deshumanització aguda i de moltes altres dolències, algunes irreversibles i altres que encara estem a temps d’esmenar.

L’espai comú és una història sobre l’autogestió, els valors cooperativistes, la il·lusió de fer possible una altra manera de viure i la resiliència d’un grup de persones que tenien fe en el futur i que s’atreviren a intentar fer-ho millor. Aquesta història parteix d’una experiència concreta però pretén ser una convocatòria a l’autocrítica i la reflexió col·lectiva amb la finalitat principal d’aprendre i agafar-ne el relleu. En aquest cas ens hem centrat en les cooperatives de treball associat, diferenciant-les d’un altre tipus de cooperativisme i, més concretament, en les cooperatives ollerianes que formaven part de l’experiència intercooperativista del Grup Empresarial Cooperatiu Valencià.

El moviment cooperativista del País Valencià i, en concret, l’experiència cooperativista de l’Olleria, van beure directament del cooperativisme mondragonià que es va desenvolupar al País Basc a les darreries dels anys cinquanta. Amb tot, el cooperativisme de treball associat va significar per al moviment obrer d’arreu d’Europa una alternativa front a la manca de treball i una eina valuosa que serviria per a establir unes millors condicions laborals en un context de crisi i de canvis: mentre a l’Estat espanyol es lliurava la que pensaven que seria l’última batalla contra el Franquisme, la Crisi del petroli del 1973 agitava l’economia mundial precipitant-la cap a un feroç neoliberalisme que tocaria de mort la indústria productiva europea. Els obrers de diferents sectors productius de l’Olleria van trobar en l’autogestió i l’organització cooperativista un bastió des d’on defensar una altra manera de viure i que, al seu torn, allargaria la vida d’un dels oficis més emblemàtics d’aquest poble: el del vidre artesanal.

Els valors del cooperativisme, però, traspassen fronteres, països i Estats. Vos heu preguntat mai què hi ha més enllà d’Occident? Les imatges de Gaza reduïda a cendres i coberta de cadàvers ja són en sí una invitació a la reflexió profunda sobre l’espècie humana en general i la vida d’un mateix en particular. Pensem en abstracte, però ens fem les preguntes correctes? L’escalada de violència actual per part de l’Estat d’Israel desemboca en l’explicació descontextualitzada, per part dels mitjans de comunicació, d’algunes qüestions sobre Palestina. Si més no, gairebé mai es narra el dia a dia d’un poble que pateix un genocidi des de fa més de mig segle, un poble que  tracta de sobreviure a un procés de colonització i l’apartheid a Cisjordània, a un bloqueig brutal i una pluja de bombes constant a Gaza. Potser una de les preguntes que ens podríem fer és: com es pot viure en eixes condicions? Doncs no només s’hi viu, sinó que s’hi resisteix i, tant l’autogestió com el cooperativisme, hi tenen un paper crucial.

En una terra eminentment agrícola com ho és Palestina, les dones s’organitzen en cooperativa per a dedicar-se a les tasques del camp, moltes vegades sense remuneració, per a poder alimentar els seus. Al poble d’Al-Naqura hi ha una cooperativa de dones que fan pa i pastissos; a Mas-ha crien cabres i produeixen lactis processats que després comercialitzen; a Deir Ballut tenen un corral ecològic d’aus. Les dones joves de Shuqba s’organitzaren en cooperativa front a la impossibilitat de desplaçar-se fora del municipi i, per tant, de trobar feina. Molts d’aquests pobles estan envoltats de murs que impedeixen als palestins moure’s amb llibertat fins i tot pel terme dels seus propis pobles, on hi ha establerts controls militars d’Israel de forma permanent.

Parlar de cooperatives palestines i de projectes de cooperació és parlar d’ocupació i colonització, perquè més d’un 70% dels territoris palestins de Cisjordània estan sota control absolut d’Israel, incloent-hi les terres de cultiu, els recursos naturals, les carreteres i les vies de comunicació. Construir cooperatives de treball associat i establir xarxes de suport mutu en un territori tan fragmentat i assetjat no és només un assoliment importantíssim i ressenyable, és també una manera de resistir i sobreviure i, no només de guanyar-se la vida, sinó també de defensar-la. Per a què la volem, la vida, si no és digna de ser viscuda?

De nou, moltes gràcies a tots els assistents i espere de tot cor que gaudiu del documental.

Noèlia Sanvíctor, directora del documenta